Aprenent de Tulin i Suliman
Post publicat en El Periódico de Catalunya.
Fa una setmana era al camp de refugiats de Domiz, a prop de
Dahuk, al nord del Kurdistan iraquià. Vaig passar el matí en una
escola amb nens sirians que, fins fa uns mesos, vivien a casa seva
i anaven a la seva escola. Però la guerra ha canviat el
rumb de les seves vides, van haver de fugir, espantats i
deixant-ho tot enrere. Fa una setmana m'ho explicaven
en Tulin, de 9 anys, i la seva germanaNarin, de 19: «Un dia una bomba va explotar a prop
del col·legi i la nostra mare va dir que ens en havíem d'anar». Com
elles, hi ha més d'1,7 milions de refugiats sirians que
depenen de l'ajuda humanitària. Gairebé la meitat són
nens.
En camps com el de Domiz tenen aigua, aliments, escola,
vacunes, medicines i algun espai per jugar i fer esport…però els campaments estan superant la seva capacitat i els
serveis es desborden amb rapidesa. Domiz és un exemple. Va
ser dissenyat la primavera de l'any passat per acollir 15.000
persones i, segons m'asseguren, ara per ara la seva població ja
s'ha triplicat.
Per fortuna, els nens són nens a tot arreu, tenen una gran
capacitat d'adaptació. Amb salut, l'afecte de la seva família,
escola i joc, ja estan somrient i passant-s'ho bé. És una actitud
que aprenc d'ells en els meus viatges com a ambaixador de l'Unicef,
i ho vaig poder comprovar fa una setmana, quan estàvem jugant a tot
el que hi havia al voltant: handbol, ping-pong, futbol, bàsquet…Quina alegria veure unes cistelles a l'escola d'un camp de
refugiats. L'esport és una gran eina per al
desenvolupament dels nens en general i, en particular, per a la
recuperació de nens que han viscut situacions tan dramàtiques com,
ara, els nens sirians.
Han estat testimonis d'una violència que no entenen i han
fugit de casa seva cap a altres països. Molts d'ells no volen anar
a l'escola del camp de refugiats perquè volen la seva, a la qual
anaven a Síria… la troben a faltar, els dol.
Al campament tenen garantits els serveis
bàsics, encara que el ritme de creixement de la població
de refugiats i la falta de recursos fan molt difícil arribar a
totes les persones, però més difícil és que l'ajuda arribi als
milers de famílies que viuen fora dels camps a Dahuk. No és fàcil
saber on són ni què necessiten. Vaig anar a casa d'una d'aquestes
famílies, els Abdallah, que em van explicar que
van decidir anar-se'n quan van destruir la seva tenda.
En Suliman, un dels cinc nens de la família,
em va dir que vol que la guerra s'acabi i que ell i els seus
germans puguin tornar al seu col·legi.
L'UNICEF treballa sense descans des de l'inici de la guerra
dins i fora de Síria, i ha aconseguit coses com que milions de
famílies tinguin aigua dins del país, o que els nens als camps de
refugiats tinguin vacunes, medicines i puguin anar a l'escola. I,
sempre, d'aquests viatges en torno amb l'alegria que se
salven vides, es protegeix els nens i nenes i se'ls torna
a dur a l'escola.
Torno amb l'alegria que l'esforç de tots junts sempre
aconsegueix fer realitat objectius increïbles, però hi ha molts
d'aquests nens que es queden pel camí. Les necessitats són
tan grans que les agències humanitàries de les Nacions Unides han
fet la crida més gran de la seva història. Hi ha més de
quatre milions de nens afectats, tant dins com fora de Síria. Fa
una setmana en vaig conèixer alguns. Em pregunto quin serà el seu
futur si s'acaben convertint en adults en un camp de refugiats,
quines oportunitats de desenvolupament tindran aquells als quals
l'ajuda no està arribant.
No podem oblidar-nos d'ells, són nens que pateixen les
terribles conseqüències d'una guerra.