Créixer a Domiz: un any en un camp de refugiats
En Gulnar, de nou anys, porta vivint al campament de refugiats de Domiz, al nord de l'Iraq, des de fa un any però encara pregunta a la mare cada dia quan tornaran a casa a Damasc.
La seva mare, l'Avin Ahmad, està molt preocupada per l'impacte que tindrà sobre en Gulnar i les seves tres filles petites de dos, cinc i sis anys, el fet de romandre tant de temps al camp de refugiats.
"A Síria tenien moltes joguines i la seva àvia estava sovint a
casa amb ells, però aquí no tenen on jugar, així que juguen en el
fang davant de la tenda. És una vida terrible per a ells", explica
l'Avin. "No m'escolten. Ara són nens
diferents."
Flux constant de refugiats
La Gulistan també porta aDomiz des d'abril de l'any passat. Viu amb
el seu marit i els seus quatre fills i ens explica com de
difícil és la situació, sobretot per als seus fills que estaven
acostumats a viure a casa, anar a l'escola i tenir
comoditats.
"La vida és dura per als nens a la tenda", diu la Gulistan.
"Nosaltres vam venir a la primavera, i l'estiu ens estava esperant.
Vaig matar 3 serps verinoses i diversos escorpins prop de la nostra
tenda aquest estiu".
Els residents de llarga durada s'han d'acostumar també al flux
constant de visitants. Com que el camp de refugiats està
superpoblat, amb 40.000 persones en una zona destinada inicialment
per 20.000, l'amuntegament és una constant.
Construint una nova vida
Actualment, el camp està creixent i canviant. UNICEF ha ajudat
a establir i donar suport a un Espai Amic de la
Infància; està proporcionant assistència,incloent subministraments i restauració de les instal ·
lacions d'aigua i sanejament de les tres escoles del
campament. A més, està donant suport a la xarxa d'aigua del
campament i està treballant per ampliar la resposta davant les
creixents necessitats dels infants i les seves famílies.
la Gulistan i l'Avin van tirant
Per a la Gulistan i la seva família les coses han millorat des que van arribar, ella és ara voluntària d'ACNUR, el seu marit ensenya al col · legi del campament, i el seu fill gran ha rebut una beca per a una escola a Dohuk. "Estem ocupats i feliços una altra vegada", assegura. L'Avin també ha fet el que ha pogut per establir una nova vida al campament, i ha obert un saló de bellesa. Inicialment va llogar una tendaa a les rodalies de Dohuk, però quan el seu marit va trobar un treball com a professor al campament, l'equilibri de la cura dels nens i la feina era tan difícil que va canviar el seu saló al campament. "Aquí al campament la gent no té diners, així que jo presto els meus serveis gratuïts o molt barats". Encara que ambdues han treballat molt dur per millorar la seva situació, cap vol quedar-se ni un any més i el seu major somni és tornar a casa.