Recordant l'Haheen

 
 
L'Haheen és una nena siriana que encara no ha complert els dos anys, la més petita de la família Abdallah. Van fugir de casa als afores de Damasc a finals de l'any passat després que un grup de persones destrossés la seva botiga, el negoci familiar que els servia de mitjà de vida, i els amenacés. No saben per què, només saben que van tenir molta por. Els pares van veure que la vida dels seus cinc fills corria un perill real, i els nens van sentir que creixia un terror que ja tenien dins pel so repetit de les bombes.
Els vaig conèixer aquest estiu en un viatge alKurdistan iraquià com a ambaixador d'UNICEF i no puc oblidar que ja hi ha més d'un milió d'infantsen la mateixa situació que l'Haheen. Van arribar a la frontera com van poder, en cotxe primer i a peu després, i es van convertir enrefugiats en un altre país. L'Haheen no sap el que això significa, mira al voltant i escolta atenta el que m'explica la seva família .
 
El seu pare, l'Abdallah, lluita per aconseguir que els seus tres fills i dues filles creguin que les coses més terribles que van veure en els seus últims mesos a Síria eren malsons. Només vol treballar i que els seus nens tinguin salut, tranquil · litat i una escola a la qual poder assistir. Els seus fills grans parlen de l'escola com d'un somni, se'ls il · lumina la cara amb el record d'anar classe, però aquí encara no han pogut començar el curs.
 
Van entrar a l'Iraq perDohuk, on ja no hi havia lloc al camp de refugiats... Milers de sirians surten cada dia del seu país, els camps es queden superpoblats ràpidament i no és gens fàcil ampliar-los perquè ha d'haver uns serveis mínims perquè totes aquestes persones tinguin les seves necessitats cobertes. El camp que vaig visitar aquest estiu, Domiz, en un any ja havia triplicat la seva capacitat, però moltes famílies que no tenien lloc a l'arribar es van anar instal · lant a la ciutat, en comunitats que han cedit blocs d'apartaments per llogar a baix preu.
 
L'Haheen i la seva família comparteixen habitatge amb una altra família de refugiats, se les arreglen amb una mica d'ajuda per a les necessitats més bàsiques i les organitzacions humanitàries estan intentant arribar a totes aquestes persones, però no és fàcil. M'expliquen que hi ha centenars de milers de persones en aquesta situació en els diferents països que estan acollint refugiats, que és lent i difícil saber on està cadascuna d'aquestes persones i que, quan se'ls localitza, cal anar porta a porta esbrinant quines són les necessitats, trobar la forma d' ajudar-los i, a més, tenir recursos per fer-ho .
 
Llegeixo als titulars que segueix augmentant el nombre de refugiats i m'imagino les milers de famílies que, com la de l'Haheen, es troben ara sense res, depenent de l'ajuda humanitària i amb una dolorosa incertesa sobre el futur dels seus fills. Tant de bo un dia visquem en un món en el qual totes les nenes com l'Haheen tinguin la seguretat que creixeran amb salut i anant a l'escola cada dia per un camí sense guerres.