Sudan del Sud: "No us oblideu de nosaltres"

Per Diana Valcárcel, Coordinadora de Projectes de Comunicació d'UNICEF Espanya

"Aquest país és un dels pitjors llocs del món per néixer", em va dir el primer dia Siddartha Shrestha, director de Comunicació d'UNICEF de Sudan del Sud. Les meves alertes es van encendre. Algunes dades que havia llegit abans del viatge no em deien pas el contrari: el 15% dels infants pateix desnutrició; el país té l'índex de mortalitat materna més elevat del món: 16 dones moren al dia per qüestions relacionades amb el part; el 70% dels infants entre 6 i 17 anys mai a trepitjat una escola.

Sabem que el treball de moltes organitzacions i del govern del nou país estan aconseguint millores per a la infància malgrat la lluita contra els elements. Afronten una feina ingent en multitud de fronts, però ells ja han fet avenços i estan segurs del camí a seguir per consolidar-los. Vint anys de guerra deixen una empremta profunda al país al qual no li falten recursos naturals però que és molt pobre en formació, infraestructures o accés a serveis bàsics.

El camí de Juba, la capital, a Torit, a l'estat d'Equatòria de l'Est, és un microcosmos per compendre la realitat del país, que compta amb 9 milions d'habitants. La carretera de terra és intransitable durant els sis mesos del període de pluges, fet que significa, per exemple, que no arriben les mercaderies ni és factible arribar a un hospital en cas d'emergència.

Fem una parada en una aldea en la qual juguen infants amb clars símptomes de desnutrició, més endavant veiem una escola improvisada: pupitres sota uns arbres. Apreciem també la bellesa del país, la fertilitat de la seva terra, pràcticament sense cultivar per la falta d'un sistema agrari. Em pregunto què seran aquestes estaques amb marques blanques i vermelles en el camí i llegeixo en un cartell "Precaució: camps minats". Un tanc abandonat ens obliga a maniobrar i més endavant un grup de nens juguen a futbol.

El nostre viatge transcorre entre l'alegria de moltes històries i la profunda angoixa que ens generen unes altres:

Emanuel Mattw, d'un any i nou mesos,s'està recuperant de la desnutrició a l'hospital infantil Al Sabaah a Juba, després de 3 setmanes de tractament. “Se'n sortirà”, ens assegura una de les infermeres del Centre d'Alimentació Terapèutica, posat en marxa per UNICEF.
Josephine Simon, de dos anys i mig,lluita per sobreviure a l'hospital de Torit.Pateix desnutrició aguda greu amb complicacions. És la imatge més dura del viatge, aquella que des de fa temps ocultem al nostre món per respecte a la sensibilitat. Com a conseqüència del seu greu estat, pateix un edema generalitzat. Emet gemecs quasi imperceptibles de manera constant.
Dafidica Ilika, de 17 anys, viu a laremota aldea d'Irau. Carrega el seu nadó en braços. Criar un nen i anar a l'escola no és compatible; el seu futur està compromès. El matrimoni d'una filla és una font d'ingressos per a les famílies: la del marit ha de pagar un dot que de vegades suposa la subsistència de tota la prole durant un temps.
Fiola, una estudiant de 16 anys de l'escola Airport View Primary School de Torit, declara contundent“Vull ser ministra d'Educació perquè tots els infants puguin anar a l'escola”. Bravo per aquesta nena.

A Sudan del Sud, malgrat les condicions adverses, s'estan aconseguint millores que canvien el rumb de la vida de multitud d'infants: entre el 2006 i el 2010 s'ha reduït en un 18% la mortalitat infantil, i entre el 2010 i el 2011 més de 100.000 infants menors de cinc anys han rebut tractament contra la desnutrició aguda greu.

Les comunitats locals, el govern, UNICEF, organitzacions aliades i molts altres actors són el motor d'aquests canvis. El suport de la comunitat internacional en forma de recursos i capacitació és l'empenta que encara necessita aquest país durant un temps. El ministre d'Educació de la regió d'Equatòria de l'Est s'acomiada amb una petició: “No us oblideu de nosaltres. Sabem que el nostre país té un gran potencial i que tirarem endavant”. La ignorarem?